Vianants o ciutadans?

Ismael Blanco

La sensació que tinc quan passejo per Rubí amb la meva filla de 3 anys és que la ciutat no és nostra, de les famílies, dels infants, dels patins, de les bicicletes, ni tampoc de la gent gran o de les persones amb mobilitat reduïda. Ans al contrari, el vehicle privat i, més en general, el transport motoritzat, té una posició de primacia absoluta, només tímidament qüestionada en alguns espais concrets.

Visc en un carrer suposadament reservat a vianants, vehicles de residents, serveis, emergències, càrrega i descàrrega. La prohibició de circulació, però, és desatesa massivament. No es tracta només d’un problema d’incivisme. És, també, un problema de manca de preocupació institucional pel control de la normativa i, sobretot, un problema de concepció i de disseny de l’espai. Malgrat ser una zona per a vianants, la filera de pals a banda i banda del carrer convida els cotxes a passar i els genera la sensació que aquell és el seu espai i que al vianant no li queda cap alternativa que enretirar-se.

Fa uns dies ens visitaven una família d’amics japonesos, urbanista ell, que es mostraven perplexes pel pas dels autobusos per una illa que se suposa de vianants. Se’ls notava tensos perquè, com nosaltres, ells també tenen una filla de 3 anys. Constantment, passaven pel carrer vehicles enormes que arraconaven a la gent a les voreres. Els pals, un altre cop, ens recorden que si bé aquella és una illa de vianants, la nostra ocupació de l’espai central de la via està subjecte a l’absència de trànsit motoritzat. És a dir, l’espai no és nostre, només ens l’han deixat.

Amb la meva companya ens preguntàvem a quina plaça podríem portar als nostres convidats a fer un beure mentre les nenes poguessin jugar i córrer sense haver-nos de preocupar pel pas dels cotxes. Convindran amb mi que les possibilitats són bastant limitades. Pel bell mig de les flamants places de Catalunya i Doctor Guardiet, per exemple, els cotxes circulen sovint a velocitats pròpies d’una carretera interurbana. El risc per a una família amb nens és majúscul. La contaminació acústica, sigui dit de pas, considerable.

Un panorama bastant desolador, sí, però a diferència de les conseqüències de l’esclat de la bombolla immobiliària, aquest problema sí està a l’abast de l’Ajuntament, fins i tot en un context d’austeritat pressupostària com l’actual. Els suggereixo una visita a la web de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona, on s’exposa el concepte de la supermançana, una nova cèl·lula d’organització urbana que buscar reduir al mínim la presència del trànsit motoritzat i de l’aparcament de vehicles en superfície, donant així màxima preferència en l’espai públic al ciutadà. Subratllo, al ciutadà, i no al vianant, perquè la filosofia d’aquest i d’altres models similars és que l’espai públic no és només un espai de pas, sinó un espai d’estança i de relació, amb una importància cabdal pel benestar de les persones i estratègic des del punt de vista de la identitat, la convivència i el tipus de relacions socials que fan ciutat. Diferents districtes de Barcelona, com Gràcia o l’Eixample, a més a més d’altres municipis del nostre entorn, com Viladecans o El Prat de Llobregat, ja han apostat per aquest model. No és fer volar coloms.

La transformació urbana de les ciutats no pot dependre més de les grans inversions en obra pública, perquè els recursos s’estan esgotant. Ara és el moment de les grans idees, a les quals només hi podrem arribar a través del diàleg ciutadà. El debat sobre la mobilitat i la construcció d’un espai públic de qualitat a la nostra ciutat és urgent i ineludible.   

Ismael Blanco, politòleg.