La llengua a l’escola: el temps i la canya decidiran

Arés Tubau

Cada vegada que hi ha una decisió política o una sentència judicial en contra de la immersió lingüística el meu estómac s’encongeix una mica. I ho fa perquè sé, n’estic segura, que aquest és el camí traçat des de fa anys pels grans pensadors i ideòlegs de la dreta més rància espanyola, ajudats per les grans idees que solen acompanyar a la majoria de pensadors i ideòlegs d’esquerres espanyols. Uns i altres veuen la qüestió de la llengua a Catalunya des del mateix punt de vista: que a les escoles es facin les classes en català és una anomalia que el temps i una canya acabaran per posar a lloc. 

Però com que el temps ha anat passant i no hi ha hagut canvis en el sentit que ells esperaven, han decidit aplicar la canya. Canya des de les lleis (Wert i companyia), canya des de les sentències (TSJC i companyia). El que no es resol amb paciència es resol amb acció. Aquest és un principi fonamental des que el món és món.

I el meu estómac? El meu estómac s’encongeix a cada declaració, a cada nova llei i a cada nova sentència. Perquè sé que aquest és el (negre) futur que ens espera si el nostre gran pla, aquell que ens ha d’alliberar d’aquesta casta extractiva, rància, dominadora i homogeneïtzadora, no acaba a bon port.

I el meu estómac es continua encongint perquè sóc mare. I com a mare sé què és el que vull pel meu fill. I, entre d’altres coses, vull que estudiï en català. Com si no?

I en silenci em pregunto: si el nostre pla no surt bé, què passarà? Fins quan els mestres compromesos amb la llengua aguantaran? Fins quan els consellers d’educació no acataran les lleis? Fins quan les famílies no cediran al xantatge de l’Estat i a la pressió dels jutges?

I reconec que la resposta que sento dins del meu silenci més intern no és la que m’agradaria poder escriure en aquestes quatre ratlles. La resposta silenciosa és la que em fa encongir l’estómac. Perquè, com saben tots els governs espanyols d’ara i d’abans, amb el temps i una canya tot s’acaba arreglant. I la canya és ara. I molta. I dura. I no pararà. I el temps....el nostre temps es va acabant, perquè el nostre poble crec que no té gaires més bombones d’oxigen d’on agafar aire per continuar resistint a la canya. I quan l’oxigen s’acabi... qui resistirà per donar als nostres fills i filles allò que mereixen com a catalans i catalanes?

Entre el meu fill i un fill d’un ciutadà d’un país o d’una comunitat autònoma on les escoles es divideixen segons la llengua en la que s’imparteixen els ensenyaments, hi ha moltes diferències. Però n’hi ha una de substancial per mi: que el meu fill mai haurà de triar una identitat, perquè a la seva escola, a través de la llengua, li estan ensenyant que la seva identitat és aquella que es composa de la suma de tots i cadascun dels catalans i catalanes que han volgut viure al país. Al meu fill li ensenyen, a través de la llengua, que no hi ha res més bonic ni més intens que estimar-se la llengua, la seva, la nostra. Perquè estimant-la està estimant també a totes les altres llengües que es parlen al seu voltant. Perquè sentint la seva llengua respectada està aprenent a respectar la llengua de la seva amiga Tasmin i del seu amic Enrique.

I vull que ell estimi, que respecti i que aprengui que la identitat la conforma tot allò que ens envolta. I també allò que ens dona sentit com a poble. I aquesta suma és la que el temps i la canya volen destruir. 

Però, tot i que la resposta en el meu silenci interior em fa encongir l’estómac, el somriure de complicitat de la gent del carrer em fa mantenir l’esperança que el futur de la llengua en la qual el meu fill ha après a estimar encara està en bones mans.

Arés Tubau, portaveu d’ERC.