Per un parell d'ous ferrats

Ramon Muntan

Sembla que estem vivint moments decisius al socialisme, on el temps per la reflexió s’ha exhaurit (fa uns mesos volia pensar que encara teníem un cert marge, però la realitat és tossuda) i on totes i tots els socialistes que estem al costat de la majoria social del país, hem de prendre posició ens agradi o no. La pregunta que ens podem fer és com hem arribat fins aquí sense haver estat capaços de lligar un discurs unitari que integrés aquelles dues ànimes de les quals tant s’ha parlat en els darrers 40 anys. La resposta no es senzilla, pel fet que aquestes dues ànimes, al meu entendre, no eren més que una metàfora de dues formes d’entendre la política i el país, tan distanciades l’una de l’altra, que cercar punts de convergència esdevenia en una tasca feixuga i esgotadora que anava desgastant les afinitats i les complicitats teixides durant tots aquests anys.

Si fem una mica d’història ens n'adonarem que ja des dels primers anys de convivència, després de la unificació del PSC-Congrés i PSC- Reagrupament amb la Federació del PSOE que va donar lloc a la creació del Partit dels Socialistes de Catalunya a finals dels anys 70, les resistències al fet que el PSC tingués una personalitat jurídica independent del seu partit germà a la resta de l'estat han estat constants, fins al punt que allò que hauria de ser 'normal', és a dir, que dos partits diferents, amb dos models organitzatius diferenciats, i amb discursos que, en molts àmbits no confluïen en una posició comuna, disposessin d’una certa llibertat i d’àmbits de decisió autònoms, acabava percebent-se com una deslleialtat, i si més no, una anomalia a superar. Aquella 'societat limitada' que es va constituir de bona fe, entre socis que tenien com a objectiu comú crear un espai de progrés a Catalunya, un espai integrador de les persones arribades d’altres parts de l'estat espanyol, i més tard, d’altres països, que ajudés a recuperar les llibertats perdudes durant el franquisme, i que servís per combatre a la dreta (tant la catalana com l’espanyola), en un punt del camí, va transformar-se, per un dels socis, en una OPA irreversible sobre els altres. Va ser quan aquells “capitans” del Baix Llobregat, Barcelonès i Vallés, fonamentalment, van decidir que era el moment d'agafar el control del partit, defenestrant a Pasqual Maragall al millor president (avui n’estem segurs) de la Generalitat fins al moment, amb la complicitat del PSOE, i de CiU, tot sigui dit de pas.

Els esdeveniments que han succeït a aquell fet, tothom els pot visualitzar; pèrdues constants de suports a les urnes, dissensions internes, diàspora de gran part de la militància, fins a arribar al punt del fet que el PSC avui és pràcticament inexistent al territori més enllà de l'àmbit metropolità i de dues de les quatre capitals de província, i fins i tot, les darreres eleccions europees posen en qüestió aquesta pervivència també en aquests últims reductes.

Ens diuen (interessadament) tant des de partits d’obediència estrictament espanyola, com des de sectors nacionalistes catalans, que el que li passa al PSC és producte del debat identitari. No m’ho crec. El PSC mai ha tingut a les seves files debats identitaris, entre altres raons perquè el PSC no ha estat mai un partit identitari. Sí que és cert que al PSC hi havia sectors sobiranistes (crec que ja no), amb els que m’identifico plenament dit sigui de pas, com també hi ha sectors antinacionalistes, producte d’un jacobinisme internacionalista mal entès, però confondre sobirania amb identitat és el parany en el qual ens han fet caure, tant els identitaris espanyols com els identitaris catalans. Tots tenim identitats compartides com diu Amin Maalouf, (jo mateix amb cognoms molt catalans, tenia una àvia sevillana) i hem d’estar orgullosos d’aquest fet. Però la identitat és només una casualitat vital; néixer a Santpedor o a Cabra, és únicament producte de l'atzar. Assolir les màximes quotes de sobirania en canvi és una aspiració lògica i legítima en un estat descentralitzat, i inclús assolir tota la sobirania, com a voluntat de formar-ne un de nou. Assolir el màxim de sobirania, implica poder donar uns millors serveis a la ciutadania a qui et deus, és el resultat d’aplicar la proximitat més gran possible als ciutadans, de les polítiques de les quals en son receptors. Sobirania és també mirar d’entendre de forma raonada la història del teu país, el present, i la voluntat d’esser en el futur, i assumir que aquesta voluntat sobiranista de regir els propis destins com a poble, més enllà de plantejaments ètnics, racials o religiosos, que mai han estat en el subconscient col·lectiu català, ha perviscut al llarg de més de tres-cents anys, de forma tossuda, reivindicada  generació darrera generació, amb períodes de convivència amb la resta de pobles de l'estat, però també amb molts moments històrics de fricció i enfrontament. No entendre això és no entendre res, és viure en un 'matrix' prefabricat en laboratoris de ments més o menys privilegiades, algunes de les quals, ara estan liderant el nou projecte socialista a casa nostra.

Els problemes del PSC no son producte del debat identitari, son producte de dos elements molt concrets; en primer lloc, la negació recalcitrant de l'exercici de la democràcia i del dret dels ciutadans a decidir el seu futur com a poble, negació sibil·lina si volen, amagada en l'obediència a una llei i a una Constitució que en lloc d'estar al servei dels ciutadans, actua com a morrió del poble. Negació que ofereix com a contraprestació al tripijoc, una tercera via federal predefinida a no se sap ben bé quins despatxos, que no es creuen ni la majoria de “compañeros” del PSOE, i que tampoc s’acaben (jo penso que no ho han fet mai) de creure quins la proposen darrerament des del PSC, i en segon lloc de la necessitat humana i personal de mantenir sous, càrrecs i petites (cada vegada més petites) quotes de poder.

Crec sincerament que hem arribat al cap del carrer, que és una expressió tan catalana que no té traducció al castellà. Això malauradament tampoc ho ha entès determinada gent, perquè si se n'haguessin adonat, haurien fet el possible i l’impossible per cosir un lideratge que integrés un altre cop aquestes dues ànimes metafòriques. I no s'han adonat per què no ha volgut adonar-se’n, per què a molts i a moltes els hi va el 'modus vivendi', perquè desgraciadament al nostre PSC actual (sempre me’l consideraré una mica meu, i sempre pensaré que ha estat casa meva durant més de quinze anys) hi ha persones que prefereixen sobreviure en un partit petit però controlat, gent que tot i no estar a gust en un determinat espai ideològic al qual no pertanyen, s’empassen uns gripaus com galls d’indi per tal de continuar vivint de l'erari públic. Sobreviure en uns feus tancats però on puguin mantenir les cadires i els petits despatxos del carrer Nicaragua o de La Paeria, anar a les llistes a l'Ajuntament de torn, als parlaments de Madrid, Barcelona o Brussel·les, i fer un parell d’ous estrellats a casa Lúcio 'con los compañeros de Ferraz' després de la 'Comisión Ejecutiva Federal'. Aquesta és la trista realitat del final del PSC tal com l’hem conegut: s’han entossudit a carregar-se el partit que ha estat el pal de paller de la societat catalana durant les darreres dècades, per fer-ne un de més petit i cohesionat entorn de les directrius del PSOE. Una simple qüestió de supervivència personal; no per motius ideològics (que ningú s’enganyi), supervivència a l'aixopluc del projecte socialista estatal que els hi pot seguir donant l'oportunitat de fer 'carrera' política als municipis, a Barcelona o a Madrid, i es quedaran sols, fins que ells mateixos, en la seva solitud, s’acabin traient els ulls per un parell d’ous ferrats. A mi no m’hi trobaran, i sé que deixo molt bona gent al partit i a la meva agrupació, gent amb qui hem compartit moltes hores de feina, persones a les que aprecio i ho continuaré fent malgrat pensi que estan profundament equivocades, i que crec que són molt vàlides per liderar el projecte del PSC a la ciutat, però jo des d'avui, i de forma entusiasta, em poso al costat de la majoria dels ciutadans per ajudar modestament en el que pugui, a construir el meu país, i per descomptat, per contribuir a fer de Rubí una ciutat normal.

Ramon Muntan, advocat.