Elogi als regidors

Ignasi Mir

Tinc una bona amiga que abans d'entrar a la política tenia una bona feina i es podia permetre el luxe de viatjar cada estiu bastant lluny: Amèrica del Sud, Àfrica, Sud-est asiàtic. Des de fa uns anys, però, des que va deixar la feina per la política, que no va més enllà de la Vella Europa. Sempre hi penso quan sento algú que diu que tots els que estan a la política és per enriquir-se, una moda que s'està extenent per sopars familiars, converses de bar o de perruqueria. Conec més casos: un que ha preferit l'aventura privada laboral a un bon càrrec públic o un altre que va no va voler repetir de regidor perquè el sou no compensava ni de bon tros totes les hores que hi dedicava. D'acord que també n'hi deu haver algun de cràpula, però no sóc pas jo qui generalitzo.

En trobem un bon exemple al ple municipal del juny, on es va decidir congelar el sou dels regidors, eliminar càrrecs de confiança i rebaixar el sou de l'alcaldessa. És un gest molt positiu que s'ha de reconèixer a tots els regidors i, en especial, al partit de govern. És, alhora, un gest molt necessari, i no només per reduir despeses sinó, sobretot, per crear una estructura més coherent amb els objectius de l'Ajuntament durant els pròxims anys. Si hi ha menys diners per gestionar, aquests s'hauran de dedicar a gestionar el que hi ha ara i no a nous projectes, tasca més tècnica que no pas política.

En qualsevol cas, no es pot tractar d'un brindis al sol. És obvi que aquesta decisió s'ha de mantenir, com a mínim, mentre duri la crisi i independentment de factors partidistes, personals o d'hipotètics pactes entre partits. Seria un greu error no fer-ho així.

I és que la crítica està esbiaixada. El problema no són els polítics sinó el sistema de partits i crec que les campanyes ho reflecteixen prou bé. En 'petit comité' ningú no defensa el model actual però, a la pràctica, la gran majoria de partits acaben amb un missatge polític més aviat poc treballat, repetitiu i mega-publicitari a l'estil multinacional del menjar ràpid: lemes com 'La teva alcaldessa' o 'El canvi', etc., que, fins i tot, empitjoren quan van acompanyats de regals com avellanes, encenedors o cucs de seda. Cap empresa privada fa res mínimament semblant per poca rendibilitat, per què els partits sí? M'atreveixo a proposar una solució ben senzilla que ja funciona en algun municipi nòrdic: una limitació en pressupost i en espais per a la propaganda. Em jugo el coll que la participació no baixaria i que, en canvi, la ciutadania, la hisenda pública i el medi ambient ho agrairien.

Ignasi Mir, enginyer i membre de la junta del CRAC.