Quo vadis, Rubí?

Ismael Blanco

Quan em passejo per les ciutats del nostre entorn (concretament, la passejada que inspira que aquesta reflexió es va produir un dissabte al matí pel centre de Terrassa) no puc deixar de preguntar-me què ens ha passat: per què Rubí ha quedat tant enrere respecte moltes de les ciutats que ens envolten, o respecte altres ciutats d'arreu de Catalunya amb una grandària similar? És cert que la transformació urbana experimentada per algunes d'aquestes ciutats amb les que sovint ens comparem té el seu costat fosc. Però també és cert que la qualitat de vida que avui ofereixen als seus habitants és molt més elevada que la de Rubí: més carrers per a vianants; més places i més parcs; més oferta de lleure; un teixit comercial molt més dinàmic i divers; una oferta cultural molt més variada i potent, etc.

Sóc conscient que es tracta d'un tema molt complex, on hi intervenen molts factors: potser l'urbanisme de l'època franquista ens va deixar un llegat molt difícil de redreçar; potser la condició socioeconòmica de la gent que hi vivim imposa límits difícils de superar; potser l'ombra de les ciutats que ens envolten és excessivament gran. Aquest tipus de raons, però, ens condueixen a una mena de fatalisme que, si bé pot resultar tranquil·litzador per alguns (en el sentit que els eximeix de cap responsabilitat), a la majoria ens genera una gran frustració. De veritat no podríem haver fet les coses d'una manera significativament diferent? De veritat no hi ha marge per ser una cosa diferent del que som?

Tinc la impressió que el que li ha mancat a Rubí és, sobretot, ambició transformadora. Un cert complex d'inferioritat; una tendència cap al conformisme; una certa incapacitat per imaginar-nos d'una manera diferent; o fins i tot, per què no dir-ho, un excés de covardia, ens han deixat com a llegat aquesta ciutat que jo definiria com a tranquil·la, sí, però també com a profundament insulsa. Si volem ser diferents, necessitem que les nostres ambicions vagin més enllà de tenir una ciutat arranjada. Cal que pensem cap a on volem anar i cal que hi hagi un debat social (no només institucional) de fons sobre com fer-ho. La crisi no ens hauria d'aturar en aquesta reflexió. Al contrari, la crisi ens reclama aquest tipus d'exercici ara més que mai. 

Ismael Blanco, politòleg.