
Quo vadis, Rubí?
Ismael Blanco
Quan em passejo per les ciutats del nostre entorn (concretament, la passejada que inspira que aquesta reflexió es va produir un dissabte al matí pel centre de Terrassa) no puc deixar de preguntar-me què ens ha passat: per què Rubí ha quedat tant enrere respecte moltes de les ciutats que ens envolten, o respecte altres ciutats d'arreu de Catalunya amb una grandària similar? És cert que la transformació urbana experimentada per algunes d'aquestes ciutats amb les que sovint ens comparem té el seu costat fosc. Però també és cert que la qualitat de vida que avui ofereixen als seus habitants és molt més elevada que la de Rubí: més carrers per a vianants; més places i més parcs; més oferta de lleure; un teixit comercial molt més dinàmic i divers; una oferta cultural molt més variada i potent, etc.
Sóc conscient que es tracta d'un tema molt complex, on hi intervenen molts factors: potser l'urbanisme de l'època franquista ens va deixar un llegat molt difícil de redreçar; potser la condició socioeconòmica de la gent que hi vivim imposa límits difícils de superar; potser l'ombra de les ciutats que ens envolten és excessivament gran. Aquest tipus de raons, però, ens condueixen a una mena de fatalisme que, si bé pot resultar tranquil·litzador per alguns (en el sentit que els eximeix de cap responsabilitat), a la majoria ens genera una gran frustració. De veritat no podríem haver fet les coses d'una manera significativament diferent? De veritat no hi ha marge per ser una cosa diferent del que som?
Tinc la impressió que el que li ha mancat a Rubí és, sobretot, ambició transformadora. Un cert complex d'inferioritat; una tendència cap al conformisme; una certa incapacitat per imaginar-nos d'una manera diferent; o fins i tot, per què no dir-ho, un excés de covardia, ens han deixat com a llegat aquesta ciutat que jo definiria com a tranquil·la, sí, però també com a profundament insulsa. Si volem ser diferents, necessitem que les nostres ambicions vagin més enllà de tenir una ciutat arranjada. Cal que pensem cap a on volem anar i cal que hi hagi un debat social (no només institucional) de fons sobre com fer-ho. La crisi no ens hauria d'aturar en aquesta reflexió. Al contrari, la crisi ens reclama aquest tipus d'exercici ara més que mai.
Ismael Blanco, politòleg.
Comentaris

José Gómez
Yo tampoco conozco a Ismael pero nunca he oido a ningun alcalde ni concejal de Rubí explicar nuestras cosas como lo hace el. Que gran candidato para governar la ciudad. Y además yo creo que en Rubí hay más gente como el y no les hacen caso y se tienen que ir a trabajar fuera. Hay mucha gente de Rubi que hace cosas fuera y son muy apreciados y aquí no les hacemos caso,. Asi nos va.

Jesús Ordoñez
No tengo el gusto de conocer a Ismael, lo he descubierto en rubitv i no entiendo como no está gestionando cosas de la ciudad. Siempre mandan los mediocres y seguramente Ismael tiene que buscarse la vida fuera de la ciudad. En Rubí hace falta un cambio, esto no puede segir así con pactos en minoria, donde se ha visto que dos pacten y no sumen para aprovar nada a la espera de que alguien se abstenga. Son patéticos.

Jordi Pérez
Absolutament d'acord amb tu Ismael. Rubí és una ciutat amb algunes insignificàncies importants. Potser hauríem de començar per la pròpia classe política local. Hi ha regidors i regidores que fora del l'ajuntament difícilment es podrien guanyar la vida com se la guanyen dins i ho faig extensiu a tots el partits i coalicions. La majoria són el farciment d'unes sigles que viuen de ser franquícies de marques nacionals o estatals. No obstant això hi ha gent a la ciutat que intenta dia a dia pujar el sostre civil. Una prova la tenim en aquest mitjà que permet que es puguin expresar opinions com la teva Ismael. Cal procurar que no es cansin i que resisteixin als temps difícils que estem travessant.