La independència és per a tots

Dani Pernas

Fa dies que dono voltes a la idea de com m'imagino el nou país el dia que tinguem la independència, i de com ha estat el nostre tarannà històricament. En aquest cas, no entraré en disquisicions de tema econòmic, polític, ni tan sols identitari, o com a mínim, no ho faré directament.

En aquest nou país, m'imagino una Catalunya neta. Ja que ens correspondrà ser els fundadors d'un nou país, fem-lo verge de corrupció, amb un llei electoral avançada, amb un repartiment just de la riquesa, vetllant per temes socials, etc... és a dir, la independència també ha de servir per fer uns canvis que són materialment impossibles de dur a terme dins un estat antiquat, carregós, on hi ha unes minories que ho controlen tot i que cada vegada són més riques i aclaparen més poder, d'aquí el seu immobilisme, l'anomenat stablishment, i uns partits polítics majoritaris que els donen cobertura per retroalimentar-se amb el poder que els dóna aquest anomenat stablishment.

Quan penso en aquest nou país, també penso en el tema lingüístic, i és que crec que, actualment, tenim un sistema lloat internacionalment, on hi conviuen dues llengües amb una tercera que de cara a la projecció internacional està guanyant, i encara ha de guanyar, més protagonisme. És a dir, hi ha d'haver una llengua oficial, el català, i dues de cooficials, el castellà i l'anglès. No seré jo qui digui que el castellà s'ha de perseguir. De fet, encara és hora que ho hagi de sentir dir a algú que no sigui una opinió interessada que vingui de Madrid.

Dins l'imaginari català, sempre hi ha estat present la llengua espanyola, i a més, personalment, crec que és una riquesa per a nosaltres i que, en el futur país, aquesta ha de conviure amb el català. No només per raons històriques, sinó que hi ha molts catalans castellanoparlants que creuen en la independència i en els beneficis que els aportaria, sense haver de renunciar a la seva llengua materna, el castellà.

Tant és així, que aquests castellanoparlants que estan a favor de la independència són fills d'immigrants, una altra de les grans riqueses del nostre país. Catalunya, històricament, ha esdevingut, pel seu enclavament geogràfic i pel tarannà integrador de la seva gent, terra d'acollida, terra de mestissatge, terra d'intercanvi cultural entre civilitzacions i pobles.

La població de Catalunya, demogràficament parlant, té dos grans components migratoris: el corrent migratori dels francesos dels segles XVI i XVII i el corrent migratori espanyol dels segles XIX i XX. Catalunya, durant els segles XVI i XVII, va rebre una immigració francesa d'una envergadura equivalent, en termes relatius, al que ha estat l'emigració dels altres llocs d'Espanya al segle XX. Per tant, qui no és descendent dels andalusos, aragonesos, murcians del segle XX, és descendent dels francesos dels segles XVI al XVII. I és mèrit de Catalunya haver sabut construir i mantenir una societat cohesionada amb uns elements migratoris tan importants.

És per tot això que Catalunya haurà de continuar sent terra de pas i d'intercanvi i, precisament, els immigrants també han de poder decidir el seu futur. Dins de la campanya de negació de l'estat espanyol, i del PP més concretament, m'imagino que, curiosament, ara tindran cura i es preocuparan per la immigració, i els voldran persuadir per tal que votin NO, o que no votin, però que triïn una opció per quedar-se a la terra mare que tant cuida d'ells, a Espanya. Oblidant intencionadament que a les anteriors eleccions, a Badalona o a Rubí mateix, van manllevar l'eslògan d'un partit feixista i racista com PxC 'primer els de casa', sense caure que molts d'ells, o tots fins i tot, són fills d'antics immigrants que quan van arribar, ningú els va dir aquesta frase.

La meva reflexió cap a ells, que és la que jo em faria, és la següent:
Què vull per mi, però què vull pels meus fills i néts? Vull viure a una terra on històricament he estat acollit o vull quedar-me a un país que posa reixes amb punxes a les fronteres de Ceuta i Melilla, on el partit que governa em diu primer els de casa, i que menysprea la diversitat persistentment?

Dani Pernas, membre de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana.